Desenvolupament de nous fàrmacs i la necessitat d’algoritmes transparents

El desenvolupament d’un nou fàrmac és un procés que pot tenir una durada d’entre 10 i 15 anys, des del seu descobriment inicial fins a l’aprovació per part dels organismes reguladors. A banda del temps, el cost per portar un medicament al llindar de la comercialització s’estima en una forquilla que va dels 985 als 2.600 milions de dòlars. 

Durant anys aquestes dades s’han mantingut força inalterades, però amb l’aparició dels nous processadors i de la intel·ligència artificial ben aviat es començarà a observar un important canvi en la disminució del temps i la despesa econòmica necessàries per al desenvolupament dels fàrmacs.

L’exemple més clar d’aquesta evolució ha estat en la creació de vacunes i medicaments efectius contra el SARS-CoV-2. Així, des del moment de la descoberta d’aquest virus s’han utilitzat diferents tècniques d’intel·ligència artificial per entendre el funcionament de les partícules víriques i les molècules que podrien ser més efectives per evitar l’avanç de la infecció. 

L’acceleració de la intel·ligència artificial en el desenvolupament de fàrmacs a partir de l’entrada del SARS-CoV-2 ha mostrat la necessitat de crear un marc ètic en aquest camp. Cal tenir en compte que per tal d’obtenir uns resultats fiables, els científics han de treballar amb un gran nombre de dades. 

En el cas particular de la indústria farmacèutica, la utilització de dades humanes és constant i això pot conduir a distorsions en l’àmbit ètic. Així doncs, en el desenvolupament de fàrmacs es pot produir un biaix de gènere i ètnic, perquè els científics treballen amb mostres de població molt reduïdes i, sovint, poc heterogènies.

Cal tenir en compte que la població mundial no és homogènia genèticament parlant. Així, a tall d’exemple, es calcula que més d’un 60% de les persones tenen un cert grau d’intolerància a la lactosa. La major part d’aquest grup afectat es concentra a l’Àfrica, Àsia i Sud-amèrica. En conseqüència, per tal de realitzar un estudi sobre un nou fàrmac caldria tenir en compte el màxim nombre de grups de població. 

Un segon punt de complexitat s’esdevé en el baix percentatge de dones que participen en els assaigs clínics. Això pot comportar que els resultats finals no estiguin ben extrapolats per als dos sexes, atès que es dilueixen paràmetres com el pes, la situació hormonal o la presència de certs minerals.

Un cas paradigmàtic del biaix de gènere es va produir l’any 2013. La Food and Drug Administration dels Estats Units va demanar als fabricants de la molècula Zolpidem que baixessin la dosi recomanada per a les dones. Aquest fàrmac sovint s’utilitza per a la inducció del son. No obstant això, moltes dones es trobaven que després de prendre’l a la nit, tenien problemes per mantenir-se despertes durant el dia.

Centrant-nos a l’àmbit català, la diversitat de procedències de la població catalana sumat a l’estructura de la piràmide d’edats mostren la necessitat d’aconseguir eines que reverteixin l’homogeneïtat dels assaigs dels nous fàrmacs.

Així, a 1 de gener de 2022, a Catalunya hi havia una població similar d’homes i dones, 3.807.399 i 3.951.216, respectivament. I dins del grup de dones, si se segmenta entre els 15 i 49 anys (1.740.104) i a partir dels 50 (1.659.578), observem volums de població molt similars tot i que la seva producció hormonal és força diferent.

Pel que fa a la població d’origen estranger i resident a Catalunya, s’observa que a 1 de gener del 2021 el volum més important era d’origen nord-africà, en concret 238.193 persones procedents del Marroc. D’altra banda, el quart grup d’origen estranger era el xinès amb 63.753 persones.  

Aquestes dades ens porten a la reflexió que cal crear un sistema d’algoritmes transparent per tal que els mètodes d’intel·ligència artificial no absorbeixin els biaixos no intencionats i acabin realitzant els mateixos càlculs per a tots els grups de població. Aquest fet pot acabar comportant conseqüències negatives en l’efecte dels fàrmacs en els pacients.

Així doncs, per tal d’acotar el màxim possible aquesta distorsió en el desenvolupament dels fàrmacs, des de les instàncies legislatives caldria treballar en l’elaboració d’assaigs clínics, bases de dades i algoritmes inclusius, sense la discriminació per raó de sexe i grup ètnic. 

A més a més, una vegada el fàrmac arribés al mercat, les notificacions dels efectes secundaris també haurien de tenir en compte els paràmetres esmentats per tal que les modelitzacions reflectissin la realitat. D’aquesta manera, es podria tancar el cercle de la seguretat del fàrmac en qüestió.

Francesc Arcas Ruscalleda