Llibres
Aquí trobareu els comentaris ordenats alfabèticament pel títol del llibre.
.
Las leyes de la medicina: apuntes acerca de una ciencia incierta, de Siddhartha Mukherjee
Tot i que es tracta d’un llibre força breu, tot just setanta pàgines, cal considerar-lo com una obra clau per tal de reflexionar sobre la natura de la medicina com a ciència i els principis que han de governar les relacions entre sanitaris i pacients. No cal obviar que l’autor, Siddhartha Mukherjee és metge especialitzat en oncologia i investigació i l’any 2011 va rebre el premi Pulitzer pel llibre The Emperor of All Maladies.
Ja d’entrada Mukherjee ens informa que “aquest llibre tracta sobre la informació, la incertesa i el futur de la medicina” (1) i ho fa a través de les seves vivències personals. Així, l’autor ens explica com durant el primer any de residència, el 2000, va llegir un llibre d’assaigs titulat La ciència més jove, de Thomas Lewis, que es va convertir en una gran influència vital. De fet, durant la seva lectura el jove metge es preguntava si la medicina és una ciència i si té lleis.
A partir d’aquesta entrada, l’autor descriu les tres lleis que a parer seu té la medicina. La primera llei indica que una intuïció forta és molt més important que una prova dèbil i ho explica a través de la història d’un pacient que patia fatiga i una pèrdua de pes inexplicables. I tot i que a primera vista semblava que podia ser un càncer, la intuïció el va portar a demanar una prova de VIH (2). El metge explica que “en medicina, tot diagnòstic es pot considerar un joc de probabilitats (…) I en aquest punt entra en joc una premissa que, a primera vista, pot semblar peculiar: només es pot interpretar correctament una prova en el context de probabilitats prèvies” (3).
La segona llei assenyala que els casos “normals” ens ensenyen regles; les “excepcions” ens ensenyen lleis. Per explicar-ho no només utilitza dos exemples mèdics molt poderosos, com són les mares de fills amb autisme i un descobriment genètic sobre el càncer. En aquest cas també explica com es va descobrir que els planetes orbiten al voltant del sol fent el·lipses i no de manera circular. El capítol s’acaba amb una frase molt poderosa, que ens denota la necessitat d’anar més enllà en les proves i experiments “i com més alterem la fisiologia, més variacions veurem a les reaccions i, per tant, més a prop estarem de descobrir la seva lògica oculta i interna” (4).
La tercera llei indica que per a cada experiment mèdic existeix un biaix humà perfecte. Mukherjee opina que en medicina els biaxos són especialment aguts per “l’esperança: volem que la medicina funcioni. L’esperança és quelcom bell en medicina -el seu nucli més tendre-, però també el seu major perill” (5).
En darrer terme, l’autor opina que les tres lleis descrites són personals, però afegeix que encara que n’hi hagi d’altres, “sospito que estaran relacionades amb la natura de la informació i de la incertesa”. I afegeix, “els metges -va escriure Voltaire– són homes que prescriuen medicines de les quals no saben molt, per a curar malalties de les quals en saben encara menys, en éssers humans dels que no saben res en absolut” (6).
1. Mukherjee, S. (2017). Las leyes de la medicina: apuntes acerca de una ciencia incierta (p. 5). Empresa Activa
2. Mukherjee, op. cit., p.25
3. Mukherjee, op. cit., p.27
4. Mukherjee, op. cit., p.49
5. Mukherjee, op. cit., p.59
6. Mukherjee, op. cit., p.70
Mitochondria and the Future of Medicine, de Lee Know.
Les mitocòndries, els orgànuls encarregats de subministrar l’energia química per a l’activitat cel·lular, són les protagonistes d’aquest llibre dividit en tres grans apartats: Els orígens i evolució de la mitocòndria en la fisiologia humana; El cantó fosc de la força: condicions de salut vinculades amb la disfunció mitocondrial i, finalment, Nodrint la força: Factors nutricionals i d’hàbits de vida per millorar la salut mitocondrial.
Dins del primer capítol es fan apunts interessants sobre la relació entre l’envelliment i les mitocòndries. Així doncs, en aquestes pàgines s’explica clarament que “els radicals lliures no danyen la cèl·lula tant com pensem. Produïm una sèrie d’enzims antioxidants que els netegen i, per descomptat, si la cèl·lula es fa malbé, hi ha mecanismes de reparació i aquests funcionen constantment. Però els radicals lliures relacionats amb l’envelliment danyen específicament els mitocondris, i especialment el seu ADN vulnerable, que no disposa dels mecanismes de reparació que té la resta de la cèl·lula” (1).
En les pàgines dedicades al Cantó fosc de la força, es descriuen les malalties on hi ha involucrat un mal funcionament de les mitocòndries, com ara les cardiovasculars, neurodegeneratives, diabetis, infertilitat i càncer, entre d’altres. Un dels punts més interessants és l’estudi de la malaltia mitocondrial com a malaltia primària. És a dir, quan ja existeix des del naixement. Així, per exemple, l’autor indica que “un estudi recent sobre la miocardiopatia dilatada va trobar que aproximadament un de cada quatre pacients (el 25%) tenia mutacions de mtDNA al teixit cardíac”. D’altres desordres mitocondrials causats per mutacions mtDNA són la síndrome de l’intestí irritable, diabetis, anèmia o fallada hepàtica, entre d’altres (2).
El darrer capítol està centrat a millorar la salut mitocondrial a través de la nutrició i l’estil de vida. Per exemple, en un apartat l’autor parla de les dietes cetogèniques i de restricció de calories i apunta que “ara, l’evidència creixent suggereix que la disfunció mitocondrial i la reducció de l’eficiència bioenergètica es produeixen en els cervells de pacients amb la malaltia de Parkinson i la malaltia d’Alzheimer” (3). Lee Know també tracta la importància de realitzar exercici físic de manera moderada. Així indica que “aquells que estan físicament aptes i actius produeixen molts menys radicals lliures als mitocondris que els individus sedentaris (…) Durant l’activitat física, els que estan en forma física i els actius produeixen molts menys radicals lliures als mitocondris que els individus sedentaris” (4).
(1) Know, L. (2018). Mitochondria and the Future of Medicine (p. 47). Chelsea Green Publishing
(2) Know, op. cit., p. 105
(3) Know, op. cit., p. 171
(4) Know, op. cit., p. 182
The telomere effect, de Elizabeth Blackburn i Elissa Epel
Després d’acabar la carrera de Farmàcia, aquest va ser el primer llibre científic que vaig llegir. Certament, durant els estudis havia tocat molt lleugerament els telòmers, però hi volia aprofundir de la mà de dues expertes. Elissa Epel és professora del Departament de Psiquiatria de la Universitat de Califòrnia, San Francisco, i Elizabeth Blackburn va ser premiada amb el Nobel de Medicina l’any 2009 per haver descobert l’enzim telomerasa.
El llibre, de quasi 400 pàgines, està dividit en quatre parts. La primera se centra en la descripció biològica dels telòmers, mentre que la segona incideix en com l’estrès, els pensaments negatius, la depressió i l’angoixa afecten els telòmers. Seguidament, la tercera part mostra unes pautes per protegir les cèl·lules i, finalment, les darreres quaranta pàgines expliquen com l’embaràs i la infantesa influeixen en la qualitat dels telòmers.
Entre els conceptes que es desenvolupen a les primeres pàgines, m’agradaria destacar la idea de “Inflamm-Aging”. En aquest punt les autores expliquen que quan els gens d’una cèl·lula estan danyats o els seus telòmers són massa curts, la cèl·lula sap que el seu ADN està en perill. Per aquest motiu, la cèl·lula s’autoreprograma i “emet molècules que poden viatjar a altres cèl·lules i demanar ajuda” (1). Però quan els telòmers tenen una resposta anormal a l’ADN danyat, es pot produir un augment de les citoquines proinflamatòries que viatgen a través del cos i despleguen una inflamació crònica. Es produeix, doncs, un territori adequat per al creixement del càncer.
Un punt i a part en l’escurçament dels telòmers és el descobriment de la telomerasa, l’enzim responsable de restaurar l’ADN perdut durant les divisions cel·lulars. Com diuen les autores, “la telomerasa produeix i reomple els telòmers” (2). El seu funcionament consisteix a reomplir els telòmers a través d’afegir ADN telomèric a aquests. Així, cada vegada que la cèl·lula es divideix, els telòmers s’escurcen gradualment fins que arriba un punt que els senyals cel·lulars aturen el procés de divisió. Però la telomerasa té la capacitat d’afegir ADN i tornar a construir la part final del cromosoma cada vegada que la cèl·lula es divideix.
Un dels factors que comporta la disminució dels telòmers és l’estrès. Així doncs, el llibre explica que mentre el cos està lluitant contra l’estrès, el sistema immunitari es pot mantenir enfortit durant un temps. Però l’estrès crònic suprimeix aspectes del sistema immunitari, “deixant-nos més vulnerables a les infeccions, produint menys anticossos com a resposta a les vacunes i fent que les ferides es curin més a poc a poc” (3). Entrant més en detall, en el llibre s’afirma que els telòmers escurçats promouen la inflamació i això acaba comportant la degeneració dels teixits i l’augment de malalties relacioandes amb l’envelliment (4).
El llibre també parla de com les persones poden actuar per millorar els telòmers. Un dels punts essencials és l’exercici físic, atès que les autores opinen que “el sedentarisme és terrible per a la salut metabòlica” (5). D’aquesta manera, es recomana l’exercici de resistència aeròbica moderada realitzat tres vegades a la setmana durant 45 minuts. Tal com s’explica, l’exercici danya les molècules i aquestes poden causar inflamació. De totes maneres, al principi d’un exercici s’indueix l’autofàgia i això prevé la inflamació.
En darrer terme, voldria assenyalar l’apartat dedicat als consells alimentaris. Tot i no fer cap gran descoberta, Blackburn i Epel posen l’èmfasi en l’alimentació saludable. Així, com a exemple, indiquen que l’augment d’omega-3 a la sang (EPA i DHA) aconsegueix revertir l’escurçament dels telòmers (6). També és destacable l’aportació que fan respecte a la vitamina D i la telomerasa. En concret, citen un estudi on es testava la presa de 2.000 UI de vitamina D al dia (en forma de vitamina D3) durant quatre mesos. Els resultats van indicar que durant aquest període es va incrementar la telomerasa al voltant del 20% respecte al grup placebo (7).
1. Blackburn, E., Epel, E. (2018). The telomere effect (p.29). Orion Spring
2. Blackburn, op. cit., p.56
3. Blackburn, op. cit., p.91
4. Blackburn, op. cit., p.95
5. Blackburn, op. cit., p.177
6. Blackburn, op. cit., p.229
7. Blackburn, op. cit., p. 235